Fernando Lagreca

Fernando Lagreca, nascut a l’Uruguai, és artista multidisciplinar i productor, dels més actius de  l’escena electrònica nacional, gràcies a plataformes com Irregular Label i Microclima. Quan el vam veure al MiRA! ens va captivar amb el seu ambient-pop carregat de preciosisme. Alhora vam tenir l’oportunitat d’escoltar una prèvia del seu pròxim treball, el qual ens va deleitar amb un so electrònic molt més cru, incloent-hi pinzellades d’èpica sonora. Després de parlar amb ell sobre la seva trajectòria i els seus projectes, el panorama emergent de l’electrònica catalana adquireix una mica més de sentit.

 Vas arribar a Barcelona amb la intenció de fer música?

Vaig arribar a finals del 2002. Sempre he intentat estar actiu amb la música, i el 2004 vaig començar a muntar alguns esdeveniments al Convent de Sant Agustí. En aquella època estava treballant per al segell alemany Autoplate (el qual ja no existeix). Vaig publicar tres referències ambient: “Suave” (2003), “Colpi di Sole” (2005), i “Nadador” (2005).

Quins projectes tenies a l’Uruguai?

Formava part d’un col·lectiu als anys 90, erem cinc artistes experimentant amb l’art electrònic en llocs poc convencionals com museus i galeries. Però en la producció local de música electrònica erem molt pocs i hi havia poques possibilitats.

Va ser aquesta manca de possibilitats la que et va dur aquí?

A l’Uruguai hi havia una forta crisi econòmica i a més a més jo volia viatjar. A nivell artístic havia tocat sostre, i havia moltes limitacions al meu país, com per exemple, subvencions estatals a la cultura tan consolidades aquí a Uruguai no existeixen.

Com veus l’escena barcelonina en comparació amb la d’altres països?

No coneixo tantes escenes, però evidentment Londres, Àmsterdam i Berlín són diferents. Crec que el què totes aquestes ciutats tenen en comú és la predisposició a descobrir noves bandes i talents locals. Això és el que faig amb Irregular Label i Miracle: surto a veure concerts, a descobrir gent nova. Em sembla que ara s’està recuperant aquesta tendència, és una cosa que abans es feia poc aquí, però en canvi sempre s’ha fet en altres indrets.

Espanya/Catalunya tampoc es consideren com un referent mundial de l’electrònica.

No és només això, abans tots parlaven del concepte d’artista emergent, però ningú ho practicava. A Berlín, per exemple, una agència de publicitat em va comprar dos temes directament en acabar un concert. És curiós, però són coses que aquí simplement no passen.

No obstant, ara estàs més actiu que mai.

Estic molt enfocat en editar grups, per una banda amb Irregular Label, i també pel fet de tenir Microclima. Microclima és una plataforma recent en la qual intentem moure artistes electrònics, entre altres projectes, i per això ara estic més visible que abans. No sè si això és un indicador de la potència de l’escena, però sí de que la meva posició dins ha canviat.

Què diferencia a Microclima d’una agència de representació artística convencional?

Apart de la noció tradicional d’aconseguir fer concerts, intentem generar un caudal creatiu captant projectes amb un component de vida social, per a que els artistes treballin en ells. Per exemple: transposar la proposta d’un artista a una ONG que necessiti una banda sonora per a una campanya de comunicació audiovisual. Som una alternativa a les agències de publicitat perquè treballem directament amb l’artista.

El registre de la teva discografia està canviant constantment. A ningú li agraden les etiquetes, però et sents identificat amb algun gènere en especial?

Hi-fi love (2010)  és un EP bastant retro pop. Però Coolhunter (Ginotonico, 2010) és pur pop, amb moltes guitarres i temés més cantats. També vaig fer un disc d’ambient pur amb molt vocoder (Colpi di Sole, Autoplate), quan estava molt influït per Steve Kilby i Brian Eno. He arribat a fer fins i tot una mica de dance però fins el 2006 tot era pràcticament ambient. Vull editar un disc abans de l’estiu o al setembre experimentant amb més chillwave, amb so dels 80 i parts èpiques a estones.

Com enfoques els teus directes? Com va ser la preparació del MiRA?

Per al MiRA! vaig compondre música per a l’ocasió, enfocada a la part visual, i no la he tornat a tocar. Acompanyava a la gent de Dslnc Studio, en una performance audiovisual que es va fer a la façana de la Fabra i Coats per al tancament del festival. Com es tractava més dels visuals, tenia un equip bastant reduït, donat que la base estava sincronitzada amb les imatges. Va ser molt treball previ a l’hora de compondre, gairebé com un mini disc en unes setmanes.

Lagreca – Hi-Fi Love from microclima on Vimeo.

 Quin equip utilitzes en directe?

Depèn del gènere que toqui. Però gairebé sempre porto un sampler, un casiotone, una guitarra i pedals. Ara també vaig amb un MPC (Music Production Center, Akai), i un processador de veus. El curiós és que amb el pop mai vaig tenir la intenció de tocar-ho en viu al principi. Per a mi era una cosa molt petita i íntima, sempre ho he anomenat  “pop d’habitació”. Però al final la majoria dels meus directes han sigut amb la guitarra i cantant. Així vaig anar de gira a Mèxic al 2006, Itàlia al 2010, Berlín… Això sí, mai porto ordinador.

El fet no portar ordinador és per mandra o es tracta d’una decisió artística?

Només duc el portàtil per projectar visuals. És una decisió artística, crec que s’ha abusat del refugi de l’ordinador. M’avorreix veure un tio en concert i no saber si està tuitejant o revisant el correu.

Sembla que últimament s’està recuperant el “pop d’habitació” amb propostes com Youth Lagoon, Porcelain Raft, entre d’altres…

El pop d’habitació va tenir el seu moment, igual que l’inici de la chillwave. El què va passar és que al final tots tenien la seva pròpia banda, en comptes de tocar sols com en els primers bolos de Neon Indian i Washed Out, etc. Per això ja no m’agraden (riu). Sonen a banda universitària.

Escolta el concert d’en Fernando al MIRA!

¿Què utilitzes a l’hora de produir?

Faig servir poc l’Ableton Live, prefereixo el Logic o Pro Tools. Utilitzo poc plug-in de so, en realitat només faig servir eines com Kontakt, de Native Instruments, quan tinc que compondre per a un treball específic com una banda sonora. Però als discs tot ho faig amb els aparells que veus aquí. El disc nou està tot gravat amb el MPC (Akai), sense Logic ni Pro Tools.

Treballes amb algú en específic per als visuals en directe?

Vaig per lliure, a vegades les faig jo, d’altres no. Sempre canvio de registre, i és per això que no tinc a ningú que em segueixi. És bo treballar amb gent diversa. Al MiRA! em va encantar treballar amb els Dslnc Studio.

Algun disc indispensable per a entendre’t com a artista?

És una pregunta difícil, però si hagués d’escollir un grup seria New Order. Segurament el disc Low Life. Però els dos primers temes que em van fer començar a escoltar música electrònica van ser “Don’t you want me” de Human League, i “Situation” de Yazoo. Però això va ser fa molt, molt temps (riu).

Segur que tens algun ritual a l’hora de compondre.

Sempre començo de forma diferent, podria ser amb un ritme o una línia de piano. Mai he tingut la disciplina de dir “avui composaré de 9 a 18h”. Vaig treballant a mida que va sorgint.

Què ens recomanaries de l’actual escena electrònica nacional?

Pel que fa a bandes, Boreals, un grup jove que vàrem fitxar per Irregular i llençaran un EP a finals de febrer, i les asturianes Las Casicasiotone, que trauran un EP al març. En electrònica crec que la confirmació d’aquest any -que no revelació- seria Pina. Ara ha fitxat por Lapsus Records i crec que el començarem a veure en festivals. També tinc un nou projecte, el grup El Platillo Volador, que traurà un EP amb Irregular en uns mesos.

Victor Paradis