MiRA

Ja ha passat un mes del MiRA 2012. Ara és temps de fer valoracions i d’intercanviar les impressions i els punts de vista, crítics i constructius. Preguntar als assistents i valorar les respostes, escoltar les sensacions més subjectives, llegir comentaris, demanar opinions. Avaluar, en definitiva, allò tan anglès dels “dos and dont’s”; obrir-se a noves aportacions per part del nostre públic, escoltar les noves propostes artístiques, de producció, tècniques i humanes. Sense que per ser tòpic deixi de ser necessari i útil per a tots, públic i organització. Repassar i fer el balanç que deixa aquesta segona edició, enmig del context actual de la cultura.

No obstant, no volem tancar l’any sense agrair a tots aquells i aquelles que han fet possible l’edició d’enguany. Als voluntaris i amics, pel treball que han realitzat en tots els departaments i les seves ganes d’ajudar-nos a créixer i seguir disfrutant del festival com a part integrant; als patrocinadors, perquè amb el seu suport incondicional resulten imprescindibles per desenvolupar l’esdeveniment; als tècnics, per aportar la part més professional i poc vistosa a una idea de festival que necessita molt del seu ajut des del punt de vista tecnològic; als mitjans de comunicació, per la difusió que fan del festival a través dels seus canals; als nostres dissenyador gràfic i programadora web; al nostre partner artístic Desilence Studio per haver aportat idees, talent i coneixement a l’hora de dissenyar els escenaris i per ser uns excel·lents Directors Visuals; a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats per la cessió dels seus espais i treball conjunt, i per què juntament amb els col·lectius, artistes i alumnes implicats, ens han ofert una localització immillorable per organitzar els Workshops durant la setmana del MiRA, i donar suport a la creació a través de les Residències Artístiques d’enguany, sota la direcció experta del col·lectiu Telenoika.

Per la nostra part, tingueu clar que seguirem treballant i innovant en la construcció i el desenvolupament del cos i l’ànima de la nostra proposta audiovisual. No ens quedarem de braços creuats per què no és el nostre estil. Volem seguir creixent al vostre costat, sense deixar de banda ni la nostra marca original ni el desig permanent i irrenunciable de seguir sent un festival que aporti al panorama cultural de la ciutat una visió fresca, moderna i atractiva de les Arts Audiovisuals. La llum, el so, les formes i els colors fan del MiRA una realitat física i subjectiva, una realitat amb dos anys de vida, oberta a un públic amb ganes de conèixer i aprendre, d’experimentar i disfrutar d’una proposta que pretèn difondre el treball de la gent que ens entusiasma com a consumidors culturals.

Ens veiem l’any que ve. Salut, i MiRA!

Només queden dos dies. 48 hores i molts nervis per donar entrada a la segona edició del MiRA, i no ens volíem oblidar d’una de les quatre branques que formen part de l’estructura del festival: músics i videoartistes, els projectes guanyadors de les Residències Artístiques, els Workshops; i, finalment, la Sala de les Instal.lacions de la 2a planta de la Fabra i Coats. En aquesta sala, durant tot el festival, podreu gaudir d’una performance interactiva de qualitat i amb molt talent al darrere per exhibir en directe. El nom: The Particle. I el cap visible del projecte, Álex Posada, responsable, entre molts altres projectes, dels famosos “E-Shoes” de Chicks on Speed. Hem volgut fer-li una entrevista per conèixer de prop aquest tros d’artista multidisciplinar.

- Com vas començar al món de l’audiovisual?

El meu interès per la música electrònica va començar a principis dels 90. Em va ajudar molt conèixer la vessant més “rara” quan estava en plena efervesència: WARP, R&S, Ninja Tune, etc. Va ser una experiència estètica tan forta que de seguit vaig començar a fer música electrònica amb un PC, i vaig decidir que em dedicaria a això. Mudar-me a Barcelona, la ciutat culturalment més avançada de l’estat, treballar al Sónar (somni de molts anys) i conèixer i treballar amb artistes, músics, hackers i gent de tot tipus, va ser el gran punt d’inflexió. En aquesta època em dedicava a la producció, lives amb instruments propis i directes audiovisuals. Després, vaig anar col.laborant amb artistes i músics locals, desenvolupant eines tecnològiques per les seves obres i espectacles; i amb companyies de teatre i dansa com a responsable tècnic. I arran d’unes beques per a projectes d’investigació vaig començar a desenvolupar els meus propis treballs relacionats amb el disseny d’interacció, art electrònic i sonor, i sempre enllaçant amb la música, l’art, el disseny i l’arquitectura. Des de l’any 2006, i gràcies a l’oportunitat que em va donar Pedro Soler, formo part de l’equip d’Hangar.

- Quines són les teves influències?

Grups i artistes com Ken Ishii, Future Sound of London, Leftfield, Biosphere, Aphex, Autechre, em van deixar una marca quan tenia 18 anys.

- Quin mètode segueixes a l’hora de crear?

No en segueixo cap de concret. Per la part musical simplement em deixo portar per les emocions. La idea pot venir d’un so, d’una melodia o d’un efecte extrany jugant amb samples i processos digitals en directe. Trobo alguna cosa que m’agrada, la gravo i passo a una altra pista. Al final tinc un munt de material i costa bastant estructurar-lo i trobar una lògica. És una mica caòtic però arribo a resultats molt interessants. Encara que tinc abandonada la meva tasca de productor, una de les tasques que farè l’any que ve és ordenar tota la meva música i posar-la online per al gaudi de la gent.

- Quina opinió tens de l’escena audiovisual?

Sincerament, no puc opinar. Fa temps que he desconnectat de l’escena per avorriment. M’he centrat més en producció de peces pròpies i en col.laborar amb projectes que barregin diferents tecnologies i mitjans, per tal d’enriquir el meu treball, conèixer gent, aprendre noves coses i compartir experiències.

- Sabem que des de fa un temps tens entre mans un projecte que acaba de fer-se realitat. Ens pot dir de què es tracta?

Es tracta de l’estudi de disseny interactiu MID, en el qual portem 3 anys desenvolupant projectes com a marca. És un estudi multidisciplinar on treballem en el disseny de nous productes interactius, projectes museístics, aplicacions i experiències interactives. El projecte va de la mà de varis partners nacionals i internacionals: ens estem expandint per Argentina, on acabem d’obrir oficina gràcies al meu soci Eduardo Imasaka. Al web podeu veure alguns dels projectes més interessants.

- Què penses del MiRA com a proposta de festival audiovisual?

L’any passat no vaig poder assistir perquè estava de gira per Anglaterra, però sè que va ser un èxit perquè els meus amics em van trucar per dir-me que l’esdeveniment va ser increible. El comentari general anava sobre el bon rotllo que es respirava durant el festival, i també del gust dels responsables a l’hora de programar els artistes, alguns poc coneguts. Molts amics meus van participar i em van transmetre el bon tracte rebut per part de l’organització.

Crear un festival així en aquesta època és tot un repte i m’agradaria felicitar als organitzadors perquè sè que són apassionats de la música i les visuals. Aquesta passió pel treball és el que realment tè valor, més enllà de l’interès econòmic, com és el cas d’altres festivals de la ciutat que han perdut el rumb completament. Animo als organitzadors a seguir amb el projecte i que hi hagi moltes més edicions perquè realment s’ho mereixen.

- Quina instal.lació tens preparada per exhibir al festival?

Es tracta d’una instal.lació de llum i so, exemple d’art generatiu traslladat a un sistema físic, peruqè tot el què podem veure i escoltar és el resultat d’un sistema complex que va generant informació en temps real. Els processos són similars als que utilitzen artistes com Joshua Davis o Casey Reas. El que veiem no es crea en una pantalla plana si no a partir d’una estructura cinètica que forma quatre esferes concèntriques de color amb únicament quatre píxels d’informació. L’estructura està formada per un eix central que gira vàries vegades per segon al qual s’afegeixen 4 anells de leds concèntrics de 30, 60, 90 i 120 cm de diàmetre. Els processos visuals estan perfectament sincronitzats amb so envolupant, del que resulta una experiència inmersiva, sinestèsica i, en molts casos, hipnòtica.

Per la nostra part, només volem que disfruteu del festival, d’aquesta proposta arriscada per la música electrònica de vantguarda i les arts visuals més innovadores. Un repte que ens prenem amb passió i un treball que volem compartir amb tots vosaltres. Ens veiem dissabte!

Ja estem en plena Setmana del MiRA. A cinc dies vista del festival, amb els horaris d’actuació confirmats i la producció que poc a poc va adquirint el paper protagonista que es mereix un esdeveniment audiovisual, enfoquem la llum de l’objectiu del blog sobre les últimes parelles de ball que formaran part de l’esdeveniment. Quatre noms que completen una graella espectacular on la col.laboració entre les dues disciplines adquireix una posició dominant i atractiva, a gust dels nostres espectadors. La primera parella que us presentem la formen Eedl i Alba G. Corral.

L’extrem grau de minuciositat, pulcritud i autoexigència present a totes les composicions de Joan Duat i Miguel Ángel Martínez (Eedl) ha comportat una inevitable limitació tant de la seva obra publicada com de les seves aparicions en directe. Així és com “Parallemped EP” (spa.RK, 2003) i “Everse” (spa.RK, 2007) han acabat esdevenint obres de culte, obres a recuperar periòdicament a la recerca de nous matisos amb cada nova escolta.  Investigadors de la música, devots de l’obsessió per la bona producció, la finor del so i el gust pel detall, formen un duet en que el llenguatge d’un i d’altre s’alimenten i es sobreposen amb resultats exhibits a escala d’estudi (participant al recopilatori “Tured in Been” (On Records) o remesclant a Sizzla pel segell Miami Metatronix.) o amb directes a Sonar, Ekkofest, Observatori o Versus Electronics

Després d’un extens període de silenci, Eedl han decidit celebrar el seu retorn a l’activitat discogràfica mitjançant aquest exclusiu concert on podrem gaudir, en primícia, d’un avançament de les seves noves produccions. Per a nosaltres, orgull i plaer a parts iguals.

La principal característica d’Alba G. Corral (madrilenya resident a Barcelona) és la creació d’eines pròpies que possibiliten la generació, en temps real, d’entorns visuals d’una incommensurable bellesa abstracta. El seu original estil li ha permès participar en infinitat d’esdeveniments artístics arreu del món, fet que l’ha convertit en una de les videoartistes més influents de l’actualitat. A més, la seva amabilitat li ha permès tenir la inconsciència necessària per respondre a les nostres preguntes:

MiRA: Com vas començar al món audiovisual? Algun moment clau en el desenvolupament del teu gust per les visuals? Influències d’abans i d’ara?

ALBA: L’inici es va donar en mudar-me a Barcelona, quan estava molt motivada per la fotografia. Un un cop vaig conèixer Samantha C. Waldram, vam començar a fer visuals. Després, va arribar un moment clau: conèixer la sala Niu i actuar-hi els diumenges amb diferents músics. En aquella època el Live Cinema començava a ser un moviment a Europa, amb gent com SOLU, Lia, o Marius Watz. Vaig conèixer el processing, l’art generatiu, la possibilitat de crear amb codi, un codi que em resultava familiar ja que havia treballat des de feia anys en el món de la programació. Les influències són sobretot pictòriques i literàries (viure al costat del Mercat de Sant Antoni i les llibreries és important per a mi).

M: Quin mètode segueixes a l’hora de preparar un projecte propi i/o aliè? Com et definiries en dues paraules com a artista visual?

A: El mètode creatiu en la programació és molt artesanal, perquè podem construir les nostres pròpies eines. És cert que necessites uns conceptes bàsics de llenguatges de programació i això és el que pot semblar inaccessible per a molta gent que es sent més còmoda amb altres tipus de recursos. La manera de preparar un set comença amb la música. Però paral.lelament vaig programant petits tips visuals encara que no tingui concert a la vista: com un pintor amb el seu quadre, com un músic amb acords. Tinc els meus codis i quan escolto el set musical pel directe començo la composició com un puzzle, d’una manera subjectiva però sentint un perquè i donant-li un significat estètic global. Un cop els codis estan preparats arriba la fase d’assaig: gaudir i viatjar. Aquesta part és molt visceral, hi ha concerts en els quals assajo més i altres on la improvització és més gran. També és important parar de tant en tant i organitzar el codi, pensar en diverses tècniques per millorar la performance, optimitzar totes aquestes línies i que el codi no es converteixi en un cavall sense control.

La programació dels dispositius midi és fonamental: són molts botons i paràmetres que decideixes canviar-los en temps real, i s’ha d’assajar i modificar les posicions de cadascun d’ells i totes les possibilitats que et pot donar la composició. Per tot això, no s’ha de tenir por, arriscar-se, provar, descartar, reutilitzar i mirar.

Robarè una frase a la gent del festival EUFONIC quan, a l’hora de definir-me, van utilitzar l’expressió Onírica imperfecta.

M: Com veus l’escena audiovisual a Barcelona? I a Europa? Alguns noms que no hem de passar de llarg?

A: A Barcelona estem en un perídode una mica extrany. Potser és per la tècnica i els recursos, però trobo a faltar el contingut, el perquè, la sensació i l’emoció. Estem desmotivats, sense saber a on anar, però en totes les èpoques de canvi i de crisi surten coses precioses, i crec que és el que passarà. A l’escena audiovisual noto que cada cop tot és més uniforme, i els noms, l’estil de l’autor, es perd entre els estudis i els col.lectius. El que està clar és que si l’estudi o el col.lectiu aconsegueix una firma d’estil i de maneres de treballar, crec que és una de les millors opcions per poder seguir endavant ara que sembla que tot ho teníem guanyat…encara que per altra banda sento que anem cap enrere. Però no és res més que una intuició: crec que hem passat anys molt bons on hi ha hagut visibilitat, festivals que teníen un marc perfecte per a nosaltres, moviment, diversitat, molta varietat, però la ciutat es va quedar una mica buida, trista, els festivals van deixar d’apostar per l’aspecte audiovisual, i els petits directament ja no existeixen. Les tècniques creen la necessitat i crec que aquí ens hem quedat una mica a la deriva a la ciutat.

Projectes que m’agradaria destacar: els asturians thr3hold en col.laboració amb el portuguès Víctor Joaquim, ja que a més treballen fort per fer-se un lloc en l’escena de Gijón més enllà de La Laboral, amb el seu festival Trendelenburg. A escala europea, destacaria el col.lectiu Supermafia VJ (Suïssa), amb el projecte Masonica; el treball meticulós d’investigació triangular en superfícies no planes de Florence To (Londres); l’elegància dels italians Xxxyvisuals. I a escala mundial: Ryoichi Kurokawa, del qual em fascina la seva abstracció figurativa i la preciositat de les composicions i instal.lacions, com per exemple Sirens.

M: Quina opinió et mereix un festival com el MiRA?

A: Imprescindible. En aquests moments en què la cultura, tal i com l’hem concebuda fins ara, passa pels pitjors moments des que tinc ús de raó, en què l’escena audiovisual local necessita espais i propostes motivadores, crec que és un regal poder tenir aquest tipus de festivals.

M: Què tens preparat per al teu show al festival? Algun avanç que poguem saber per salivar paladars?

A: Serà un repte, ja que acostumo a treballar amb pantalla plana, i sempre hi ha sorpreses grates al festival pel que fa a escenografia. Per tant, estic encarant com sentir-me còmoda i potenciar el meu treball en un nou escenari. La meva opinió sobre el mapping és bastant crítica, no per la tècnica en si mateixa, si no per oblidar-nos del perquè i centrar-nos en la tècnica. Així que intentarè ser coherent amb la meva línia de creació i experimentar superficies noves per a mi. Serà la primera vegada que col.labori amb Eedl. Em motiva molt i em fa viatjar la seva música. M’agradaria fer un petit homenatge a les peces cubistes.

L’altra parella de ball que us volem presentar avui la formen Alizzz i Raza Roja.

El jove productor Alizzz (Barcelona), també conegut com a Pisu, no deixa de sorprendre’ns amb els seus nous treballs. Si amb “Neon Lights” (MofoHifi, 2012) ja va demostrar una extraordinària habilitat per fer confluir baixos monstruosos amb veus alienígenes, sintetitzadors d’ensomni i canvis de ritme vertiginosos, el seu recent “Loud EP” (MofoHifi, 2012) l’ha acabat de situar en el panorama internacional: la seva increïble proposta maximalista a mig camí entre la bass music, el crunk i l’R’n’B futurista ha despertat eufòrics missatges de suport des de mitjans tan rellevants com BBC Radio 1, The Fade, XLR8R o Playground Magazine.

Alizzz actuarà al MiRA amb el suport visual de Raza Roja, membre de l’interessantíssim col·lectiu multidisciplinar Zan, autèntics virtuosos en la interacció entre disseny, il·lustració, fotografia i animacions 3D, que garanteix una experiència visual més que intensa. Pur maximalisme audiovisual en la que promet ser una de les actuacions estrella del festival.

Ens veiem el dissabte!

Festival de música electrònica i arts visuals de Barcelona busca artistes musicals britànics que aportin nivell i impremta cool al line up de l’esdeveniment. Candidats i guanyadors, per KO tècnic i per decisió dels programadors, Actress i Lone, que juntament amb el barceloní Gnomalab són protagonistes del post d’avui al blog. Let’s go.

El sorprenent “Hazyville” (Werk Discs, 2008) va situar a Darren J. Cunningham (nom real d’Actress) al mapa electrònic internacional al qüestionar i desdibuixar els rígids límits del techno des d’una personal i innovadora perspectiva. “Splazsh” (Honest Jon’s, 2010) va anar un pas més enllà a la recerca de l’experimentació a través del deconstructivisme i va acabar erigint-se com a millor disc de l’any en infinitat de publicacions especialitzades. Al 2012, l’unànimament aclamat “R.I.P.” (Honest Jon’s, 2012) va camí de convertir-se, novament, en un dels discos més destacats de la temporada a l’espera de la imminent publicació de “Ghettoville” (Werk Discs, 2012), el qual tindrem el plaer de degustar en primícia en un directe absolutament imprevisible, que tancarà el festival juntament amb les visuals de DSLNC STUDIO.

La música de Matt Cutler (Lone) està impregnada de tal grau de personalitat que la fa immediatament identificable; ja sigui en forma d’evocadores peces d’IDM i hip hop abstracte de treballs com “Lemurian” (Dealmaker Discs, 2008) o “Ecstasy & Friends” (Werk Discs, 2009), o mitjançant particularíssimes incursions en el terreny de l’old school hardcore de discs tan celebrats com “Emerald Fantasy Tracks” (Magic Wire, 2010) o “Echolocations EP” (R&S, 2011). Lone desembarca al MiRA per actuar en directe per primera vegada a Barcelona tot coincidint amb la publicació del recent “Galaxy Garden” (R&S, 2012), el seu millor treball publicat fins ara. Una ocasió imprescindible per a gaudir d’un artista únic en el moment més dolç de la seva carrera.

Lone estarà acompanyat per a l’especial ocasió del barceloní Juanjo Fernández, àlies Gnomalab. De l’underground de finals dels 90 al reconeixement internacional. Les seves instal·lacions i projectes videoartístics han estat exposats arreu del món en diverses ocasions, rebent nombrosos premis i incomptables elogis. El desenvolupament d’un software propi per a la manipulació de vídeo en temps real l’ha dut fins i tot a impartir classes magistrals en matèria de producció visual, convertint-se en un dels principals referents en matèria de videoart sorgits al nostre país. D’una petita entrevista vam extreure aquestes frases de l’artista barceloní, tot un artistàs.

Sobre els inicis de la seva carrera: “Vaig estudiar Fotografia i Art Contemporani. Els primers records són bolos amb 20 projectors de diapositives , barrejant líquids en uns marcs preparats; la calor del projector feia la resta. Molt lisèrgic tot, à la Pink Floyd. D’aquí vaig passar a mesclar amb les Panasonic i VHS. Després va venir l’ordinador. De l’Escola d’Art recordo ben poc, vaig aprendre però tot era molt a l’antiga. L’any 1999 es va crear a Terrassa el primer festival de Música Moderna.  Adjunt al festival es celebraba Perifèrics, una mostra d’Art Multimedia de la qual jo n’era l’encarregat. Allà vaig conèixer artistes com Pedro Soler (ex Director d’Hangar) amb el seu col.lectiu Fiftyfifty.  Soler va fer una xerrada en la que parlava i mostrava un software amb el qual es podia crear gairebé qualsevol cosa amb Audio, Midi I Video; aquest software era Max/MSP/NATO. Vam parlar una estona en un bar i al dia següent ja estava treballant-hi. Vaig comprar el meu primer MAC G3 (el de la poma al revès), i des d’aleshores no he deixat d’experimentar amb el vídeo, sobretot el que es refereix al “Realtime”.

Preguntat sobre el seu mètode: “No en tinc un de concret, tot depèn del projecte que estigui desenvolupant. Però si tinc unes premises: si alguna cosa es comença a complicar, la meva màxima és menys és més. També m’agrada molt el concepte “wabi-sabi”: la bellesa de l’imperfecte. Un altre tema molt comú en els meus projectes és la relació Temps-Espai. M’interessen tècniques com el Slitscan i la síntesi visual (sintetitzadors Rutt.ettra, per exemple), el Minimalisme i el Land Art.”

Aquest artista autodenominat com inquiet reconeix que no està molt a l’aguait de les noves tendències: “Tothom està centrat en el mapping, i em sembla un error perquè el què falta és creativitat. Després ja vindrà la tècnica. Espanya i Catalunya no tenen res a envejar a la resta del món: Barcelona és “La Masia” d’artistes AV i multidisciplinars en general.” Noms que l’han influit: “Encara que no tingui molt a veure, Walter Murch: ell sí sap on ha de tallar. I la sinceritat poètica de les obres d’Andy Goldsworthy.”

Per acabar, sobre el MiRA com a festival i el que té preparat pel seu set amb Lone: “Em sembla bé un festival on l’aspecte visual és la part important del cartell. Tinc preparat un set a dos canals, una mescla. Síntesi gràfica reactiva al so: cada pantalla reaccionarà a l’audio stereo. Feia molt temps que volia fer una cosa així.”

I nosaltres de veure-ho. Ja queda menys pel MiRA 2012!

Avui la cosa va de pubilles i hereu, barcelonins i barcelonines de DNI o de residència artística, mereixedors tots ells d’una amplia menció especial en aquest blog tant per la qualitat dels seus treballs com per les seves propostes arriscades i atractives. Una col·laboració entre un artista musical i un col·lectiu de videoartistes que provoca el resultat final d’acostar a l’espectador del festival a allò tan eteri que, humilment, anomenem experiència audiovisual total. Per a aquesta edició del MiRA, han format un combo que donarà llum, color i so a la tarda, aquelles hores centrals de l’esdeveniment, prèvies al vespre de la Fabra i Coats, quan les birres comencin a fer l’efecte esperat pel mòdic i popular preu i per l’afinitat química amb els fetges del personal. Sense passar-se, que s’ha de gaudir del moment; després entregueu-vos a l’hedonisme, però primer agafeu postura i disfruteu del show, que val la pena.

Després de “La Família Nuclear” (Miga Label, 2009) i “El colectivo Individualista” (Discontinu Records, 2011), Ragul estrenarà les cançons del seu imminent nou LP al MiRA. Tot un privilegi i un regal per als assistents al festival. Més encara, tenint en compte que el set audiovisual es completarà de forma espectacular amb les noies de Blowshe. Stefania Sole, Paula Guastella, Brenda Imboden i Federica Marrone són les creadores d’aquesta imaginativa manera d’entendre el videoart, on les animacions digitals i la il·lustració tradicional a llapis i paper es fusionen per donar lloc a espectacles visuals enginyosos dotats de grandíssima personalitat.

En una entrevista conjunta, Ragul i Brenda Imboden (representant a Blowshe), van respondre de la següent manera.

- Com vau començar al món de la música/videoart? Algun moment clau en el desenvolupament del vostre gust per la composició musical i visual? Influències d’abans i d’ara?

Ragul: “Vaig començar punxant en la meva adolescència, encara que mai vaig tenir bolos; el punt d’inflexió de la meva carrera va ser quan fa uns 6-7 anys em vaig comprar un sinte i, al dia següent, ja estava tocant en una banda de punk (Segunda Corporación) on vaig aprendre el que era fer música. Uns anys més tard vaig comprar una Roland MC 808 i amb ella vaig aprendre el que era fer música electrònica, amb totes les limitacions que aquesta màquina comporta, doncs per aquells anys ja existia l’Ableton 7. En aquesta etapa vaig publicar el meu primer EP, compost únicament amb la MC 808. Des de fa tres anys treballo amb Ableton per a la producció i els directes. Les meves influències més primerenques eren artistes com AFX, Mouse on Mars, Plaid, The Tuss, Aviador Dro, Squarepusher, Icarus, Urban Tribe, Radioactive Man… i els descobriments més nous com Debruit, Ochre, Isan, AZ Rotator,Klaten, Arp.101…sense oblidar tot tipus d’estils musicals i artistes dels 70 cap avall: RnR, boogaloo, Twist, calypso, funk, dub, reggae, vals…”

Brenda: “Cadascuna de nosaltres va començar a descobrir el món audiovisual en moments diferents, però sempre coincidint cridanerament amb viatges i moments de llibertat i canvis, Londres, Buenos Aires, Barcelona, Napoli, van ser algunes de les ciutats que van marcar la nostra història. I com a influències i background van ser diferents móns que ens travessa, com el tattoo, la il·lustració, el disseny gràfic i la forma d’explicar històries amb conceptes. Artistes per remarcar: Gangpol und Mit per la seva immensa producció, Motomichi Nakamura pel seu fidel estil i Alex Barrachina pels seus fabulosos interactius.”

- Quin mètode seguiu a l’hora de compondre? Com us definiríeu com a artistes?

R: “A l’hora de compondre no tinc un mètode fixe, gairebé totes les melodies parteixen del meu teclat, les toco jo mateix i després les retoco, utilitzo plugins de glitch per buscar el so ideal i escullo molt els sintes, editant-los. Enregistraments de camp que acaben sempre amb moltes pistes saturant el Màster…sóc el pitjor enemic d’un productor d’estudi. Un complet desordre que després haig de tornar a ordenar, encara que sempre dono una intenció i unes estructures mínimes que pauta a pauta em vaig imposant. Finalment barrejo el tema i li afegeixo a tot un discret subass perquè tingui més consistència, com em va ensenyar Headbirds, a qui estic molt agraït. Com a norma general, el resultat de tot això és un so juganer que algú ho ha qualificat com discretament infantil, com li passa a Pascal Comelade, salvant les distàncies pel seu lloc. Si em demanes dues paraules per definir-me com a músic: midiautor i pluginista.”

B: “En dues paraules, sens dubte: Llapis Pixelat. Sempre partim del paper i el llapis per crear les nostres visuals perquè ens agrada la barreja de tècniques, i poder tocar i expressar-nos amb materials també. Solem personalitzar estètica i producció depenent del músic, esdeveniment o instal·lació, per divertir-nos cada vegada i que no sigui un set automatitzat.”

- Com veieu l’escena audiovisual i label/netlabel a Barcelona? I a Europa? Alguns noms que no hem de passar de llarg?

R: “No sóc un gran entès del tema, no em passo molt temps intentant descobrir nous artistes ni segells o netlabels interessants, encara que quan en trobo si em produeix una gran recompensa. No sóc partidari del mite, i crec que aquesta època tampoc juga al seu favor, així doncs es crea un èxit repartit i el netlabel rockstar arribarà com un messies per a tots: 15 minuts i el següent, que hi ha pressa. El que és segur és que hi ha molts artistes locals amb un nivell altíssim, i la competència és dura, perquè en els soundclouds de tot el món sonen coses boníssimes i això és meravellós.”

B: “Creiem que l’escena audiovisual a Barcelona cal cuidar-la, hi ha ofertes però amb moltíssim esforç per darrere, per això cal recolzar-les i créixer professionalment perquè tots ens valorem i hi hagi respostes. Actualment a Europa i tot el globus hi ha un moment totalment visual, amb el desenvolupament massiu del mapping, l’expansió dels Vjs, l’oferta cada vegada més accessible i requerides d’interactius. Per això cal estar més creatius que mai i treballar professionalment perquè hi hagi respecte i valor.”

- Quina opinió us mereix un festival com el MiRA?

R: “Em mereix una opinió estupenda. Jo no coneixia a molts dels artistes estrangers que porteu, i tots són excel·lents, a més de ser totalment diferents quant a estil es refereix. Pocs festivals tenen una programació tan arriscada, a més d’apostar fort pel local i mostrar-ho al gran públic, no amb una actuació simbòlica sinó sent protagonistes, doncs som uns quants. A més, mostreu a la mateixa altura els artistes visuals, tant els de directe com les instal·lacions i els mappings. Barcelona necessita que un festival com el vostre duri molts anys.”

B: “Qualitat, projecció, treball i arts.”

- Què teniu preparat per al set del festival? Algun avanç per fer salivar paladars?

R: “Estic adaptant a tot córrer els meus nous temes per al directe. La veritat és que la meitat del set seran novetats,una actuació lleugerament més pistera de l’habitual,així ho marquen les meves noves produccions. No m’atreveixo a dir estils, una espècie de funk en alguns temes, alguna cosa que no havia fet fins ara, sense oblidar novetats clàssicament ragulianas.”

B: “Tenim preparades noves il·lustracions, històries que explicar i glitches per acompanyar la música de Ragul que tant ens inspira.”

Us deixem una mostra del que ja han fet junts.

Manel Ruiz és Sistema, aquest tros de productor i compositor musical de Barcelona que ha deixat la qualificació treball d’alt nivell pel terra, per acabar convertint la seva última entrega en pur luxe sònic. “The Possible Sounds of Möbius” (Natura Sonoris, 2012) dibuixa alegrement una varietat de sons que no cauen en la simple acumulació, un estil propi que es forma des de molts estils. Apte per a escoltar a casa, al cotxe, al gadget modern, a l’antic, a la festa, on sigui, però fes-ho. Una puta obra mestra, així de clar. Quina exageració.

A continuació, les parauletes d’aquest gran artista musical responent a les típiques preguntes punyents i rebuscades d’un pseudoblogger com n’hi ha pocs. No tenen desaprofitament, aviso.

- Com vas començar en el món de la música? Algun moment clau en el desenvolupament del teu gust per la composició musical? Influències d’abans i d’ara?

“Vaig començar a mitjans 90, mesclant amb un antic “carrart” i un cd la música que escoltava al Nitsa. Em vaig comprar una Mc303 i una caixa de ritmes i ho gravava tot en un PC. El punt d’inflexió es va donar, sobretot, quan vaig conèixer al meu amic i vocalista de Medio Escínico, el projecte que teníem junts, i la seva fantàstica i extensa col·lecció de discs: progressive rock, heavy, pop. TOT estava allà. Influències totes. Tot m’ha servit per a compondre: Tomita, Depeche, Nin, Orbital,  Alton Ellis, Bochum Welt…ara m’agrada Blawan, Tod Terje, Four Tet”.

- Quin mètode segueixes a l’hora de compondre?  

“A vegades comences a treballar sobre una idea clara que vols expressar, però moltes després proves i toques i deixes fluir. A vegades mana la idea i d’altres, la combinació musical i de textura.”

Posat en la tessitura impertinent de definir-se com a músic, tot humilitat i humor: “No sé, em resulta difícil, no em toca a mi definir-me com a tal, però a vegades molt ñoño i això, a vegades, és efectiu”. Visca el ñoñismo, doncs.

- Com veus l’escena audiovisual i label/netlabel?

“Jo de veritat que visc al marge, em dona una mica de vergonya perquè quan surto del meu estudi, abandono l’electrònica. Conec poc d’ara, però en la meva opinió la taca de les produccions i els projectes visuals es la carència de sincronia. El resolume és lent. En un concert de Depeche Mode, una de les cançons anava sincronitzada amb precisió quirúrgica amb un visual de gotes d’aigua. Hipnosi pura. La sincro és el més important.” Sobre el segells: “La veritat que no trobo cap diferència entre un release d’un net-label i un que estigui enmig de la distribució. Jo gairebé tot ho escolto per internet i, sinó, ho baixo a Beatport o ho demano en vinil. El millor, anar a buscar-ho a Discos Paradiso!”.

Cent per cent sinceritat. Recordeu que a Discos Paradiso podeu trobar entrades pel MiRA. Uns discs de qualitat, uns consells sobre nous releases, un pitarral de liar a la porta, un petat que t’alegra l’estona i un ticket per l’esdeveniment de l’any.

- Quina opinió et mereix un festival com el MiRA? 

“Em semblen fantàstics tots els esdeveniments que ens permetin gaudir d’expressions artístiques, i més en aquest cas, per la qualitat del cartell i el concepte, que s’allunya molt d’una festa del Matinée. “

- Què tens preparat pel teu set durant el festival? Algun avanç que puguem conèixer per mullar paladars?

“Estic treballant-ho, m’encantaria oferir molts estil: bases amb distorsió, atmosferes ñoñas i ñigo-ñigo!”.

Jutgeu vosaltres si no es un fenòmen aquest paio, als plats i al teclat de l’ordinador, un jugador que a Anglaterra denominarien box to box. A partir d’avui, està clar: We all love ñigo-ñigo!. Havia de ser ell, Sistema, qui ens ho recordés per que no hi hagi confusió entre els assistents al MiRA. No organitzem un percal estil Matinée, ni tenim el seu tipus de públic, ni els seus sponsors, ni els seus tatoos impossibles ni les seves tetes operades, ni els seus Màsters a Harvard. Estem fora del sistema (sic) convencional, però què més dóna. Ara, l’underground és políticament correcte. Qui ho diria, després de tot. Qui entén d’etiquetes, malgrat tot?

Parlant d’etiquetes, recuperem breument el tag que abraçava les Residències Artístiques de la Fàbrica de Creació Fabra i Coats, per recordar que el col·lectiu DEVICE projectarà les seves visuals durant el set de Sistema, amb la bona i sana intenció de provocar algaravia, modernitat i experiència audiovisual als macos i maques que, flipats perduts, assistireu encantats al MiRA el pròxim 10/11/12. Ens veiem aviat.

“I have been living in a cave lately without internet. I have some time now at another address to use the internet”. Julien Mier (Eindhoven) és l’autor d’aquesta sincera declaració d’estat, a l’inici del correu que envia per respondre a quatre preguntes sobre la seva obra, l’escena holandesa, i els seus gustos i miracles musicals. L’holandès és protagonista, juntament amb Actop (Barcelona), Ametsub (Tokyo) i SNACK! (Madrid) de l’entrada del blog d’avui. Dos artistes internacionals i dos nacionals, quatre maneres d’entendre la música electrònica i les Arts Visuals dins del MiRA 2012.

En què s’inspira, com treballa un compositor de música electrònica experimental? En aquest sentit, Julien respon de la següent manera: “Sóc un maniatic quan es tracta de combinar la música acústica i la robòtica, l’electrònica. La cara més freda d’aquesta última la fa més híbrida, li dóna un toc futurístic i orgànic en relació amb la natura en la qual es desenvolupa. Em passa el mateix amb les coses lletges, com el fum de les fàbriques. Separades, les coses boniques i les lletges no tenen sentit, no són interessants. Pèr això crec que la puresa està en algun lloc entre la visió d’ambdues coses.” Sobre el seu modus-operandi, l’artista holandès afirma: “Em passo els dies gravant material i guardant-lo en un arxiu que anomeno “sons interessants. Al mateix temps, escric les meves idees, les històries o els conceptes en què vull treballar. Quan em trobo en un bucle dins del procès creatiu, barrejo un munt de material que no he utilitzat prèviament, en busca d’una combinació que em sorprengui. La manera de prendre aquestes decisions va en consonància directa amb les mítiques Oblique Strategies, del gran Brian Eno. Per a mi, va ser una revelació el fet d’assenyalar tan bé la forma de sentir-te lliure, si ets l’inventor de les teves pòpies regles musicals.”

Sobre el seu nou treball, “When Will You Wake Up” (que presentarà al MiRA), l’autor indica que “és el resultat de 2 anys d’experimentació entre la combinació de fonts orgàniques i electròniques. Crec que he aconseguit plasmar i reflectir, d’alguna manera, el color de la meva paleta de treball, ja que la meva visió musical és l’EP en si: detallat i robust. Contè bastanta informació per a l’oient corrent, per això penso en el meu seguidor fidel, més atent i curós per esbrinar tots els elements musicals que formen el resultat final.”

Preguntat sobre el panorama musical a Holanda: “Hi ha una escena, però els mitjans de comunicació són tan sords i cecs que no arriben a la música electrònica experimental. No veuen més enllà d’Squarepusher o Kettel (que és un dels tresors de la música electrònica holandesa, evidentment). El més graciós del tema és que la revista XLR8R tracta d’acostar-se al talent, molt més que els mitjans nacionals. En resum, segells que crec estan fortament involucrats: Shipwrec, Lomechanik, Lowriders and Rwina; i artistes: Jameszoo, Sam A La Bamalot, Ruwedata, Subp Yao and Inofaith, Secede i Funckarma.” Per als que voleu acostar el timpà a l’altaveu durant el seu set, Mier assegura que “serà alguna cosa més que el típic show, ja que no m’importa creuar murs entre diferents gèneres com l’ambient, l’IDM, Juke, Footwork i Ghetto House. És evident que no serà així de concret, perquè l’element més important d’un set és explicar una història potent. No es tracta d’asseure’s a escoltar una composició, com fem tots a casa quan comprem material nou.” Estem avisats, doncs. I si afegim a la proposta musical l’aportació en forma de visuals d’Actop, el resultat és, un cop més, una experiència audiovisual que ningú no s’ha de perdre en aquesta edició del MiRA.

Actop: Álvaro P. Posadas i César Pesquera constitueixen aquesta cèlebre estructura creativa oberta a l’experimentació visual multidisciplinar. Una cèl.lula creativa amb seu a Barcelona que opera com una estructura oberta a la pintura, l‘animació, els live visuals, i la imatge en moviment. El seu treball ha estat exposat internacionalment a festivals com el Dotmov (Japó) o Optronica (Londres), així com en multitud de galeries d’art d’arreu del món com l’AMOADA (Texas), la ZKM (Alemanya) o la Resistor Gallery (Toronto).

Ametsub, nom artístic d’Akihito Saitou, és una altra aposta dels programadors artístics del festival per la música electrònica experimental, allunyada dels convencionalismes més definits i senzills d’altres gèneres. No critiquem res, només opinem. I, en aquest cas, opinem que el japonès és una màquina creativa, un gran compositor musical amb formació de pianista clàssic, amant del hip hop, de les melodies robustes i sinceres. Després de l’aclamat “The Nothings Of The North”, aquest jove productor japonès arriba a Barcelona per presentar el seu esperat nou treball: “All Is Silence” (Nothing 66, 2012). Ametsub representa la quota de luxe asiàtic que ens hem permès aquest any al MiRA per donar forma, color i varietat a l’oferta dels artistes musicals. En podeu gaudir tot seguit.

Ametsub rebrà l’inestimable ajuda de Guillermo SNACK! a les visuals, formant d’aquesta manera un combo de gran qualitat, a l’altura del què ofereix el MiRA durant aquest edició pel que fa a l’aspecte artítstic i col.laboratiu entre autors, ja que entre els dos han creat l’espectacle audiovisual que podrem gaudir el 10/11/12 a la Fabra i Coats. SNACK! és un brillant productor audiovisual nascut a Pamplona i resident a Madrid que es caracteritza per l’ús d’imatges orgàniques d’extrema sensibilitat i alt contingut emocional.

Van estar presents a la primera edició del MiRA, projectant visuals en forma de mapping a la façana de la Fabra i Coats. En un missatge altament premonitori i aprofitant el seu show per acomiadar el festival en la seva primera edició, la Tatiana i el Soren ens deien: “gràcies a tots, ens veiem al MiRA 2012…”. Res més a prop de la realitat. Un any després ens trobem als dos formant part de l’estructura del festival per mèrits propis i perquè ens encanta la seva feina i el seu segell artístic. Per una banda, col·laboradors en la programació dels artistes visuals per a aquesta segona edició. I, en segon lloc, productors de l’escenari principal del festival juntament amb Ferran Artigas, el nostre artesà dins de l’organització, l’home tranquil i creatiu encarregat de dissenyar, en primer lloc, la que és una de les nostres exclusives com a mostra de recerca audiovisual. L’escenari de la sala gran, mutant any rere any, espectacular, sobri i elegant, és el signe de distinció i la radiografia exacta de l’objectiu primari del MiRA com a festival que vol apropar al públic les noves propostes en música electrònica i arts visuals. La voluntat original d’unir l’avantgarde creativa en art sonor i visual amb una localització urbana, especial, única i atractiva.

Tatiana Halbach i Soren Christensen formen l’estudi de creació DESILENCE l’any 2005, després que els dos artistes es coneguessin i decidissin deixar de banda la seva carrera i els seus projectes en solitari o amb altres creadors, per sumar esforços i talent i crear un equip de treball que va mes enllà de l’aspecte merament professional. L’experimentalització i la fusió d’elements i disciplines marquen la trajectòria de Desilence des del seu naixement. Col·laboracions amb músics, djs, creadors teatrals i coreògrafs constitueixen l’amalgama de punts de trobada de creació artística de l’estudi, amb productes finals en forma de live visuals, mapping, aplicacions i projeccions digitals.

Arran d’unes preguntes sobre la seva carrera, les influències artístiques en el seu treball, les Arts Visuals com a passió i professió, i el MiRA, us ensenyem com els Desilence s’expressen sobre aquestes qüestions:

Tatiana: Quan vaig acabar els estudis d’Art, vaig treballar com a directora artística d’esdeveniments i desfilades, però cada cop veia més clares les virtuts de la projecció tant a nivell escenogràfic com per a concerts, així que em vaig proposar aprendre i dedicar-hi milions d’hores fins que vaig aconseguir les bases de l’ofici. Durant un temps vaig tenir un estudi amb quatre amigues fins que vaig conèixer el Soren i vam començar a treballar en equip.

Soren: La meva “entrada” al món de les visuals va començar quan editava vídeos a l’escola de mitjans: encara recordo el meu supervisor de càmera movent el cap quan jo explorava i provava d’editar seqüències curtes lineals. Aquest camí em va portar al món del disseny interactiu: interfaces, cd-roms multimèdia, instal·lacions, flash webs, motion graphics…

Noms que els han influït: Pierrick Sorin, Michel Gondry, Nam June Paik, Louise Bourgeois, AntiVj, mk12, Sophie Calle, Bowie, Bauhaus, Psyop, Rothko, BUF, Norman McLaren, Patterson & Pitaro, Bill Viola, Joshua Davis, Eric Natzke, Gmunk, Imaginary Forces, Prolouge Films, Jean-Pierre Jeunet, Jørgen Leth, Thomas Knak, Wes Anderson, Tim Burton…la llista la formen un munt de genis!

Soren: Música, paraules, dibuixos, animacions, performances, pel·lícules, el món de la cuina, la mare natura (mirar per la finestra en un viatge en tren o avio), formen part de la ment oberta a l’exploració i l’observació. No només l’ordinador pot ser inspirador!

Han treballat amb Lucius works here, Ghost and Tape, Golden Bug, De la fe y las flores azules i, de la mà de San Miguel, amb Franz Ferdinand, Keane, Love of lesbian, Manic Street Preachers i Zombie Kids, entre d’altres; i ara comencen una mini gira amb Russian Red versionant els Beatles, també amb San Miguel. Destacar que van fer una performance experimental a l’Offf Festival basada en la pel·lícula ‘Tideland’, de Terry Gilliam (Monty Phyton), i, al Sónar, comissionats per la Sala Niu, van exhibir una eina de live visual en directe.

Els escenaris que han dissenyat amb Ferran Artigas seran molt sorprenents per als assistents a l’esdeveniment, i una bona base per donar corda a la creativitat dels artistes visuals que projectaran. El seu directe serà amb l’artista britànic Actress.

Tal com vam prometre en el primer post sobre les residències artístiques convocades a la Fabra i Coats per aquest 2012, reprenem aquest tag creatiu i us presentem el tercer i últim dels projectes que van resultar guanyadors de la convocatòria. Si en la primera publicació en la que introduíem i explicàvem aquest aspecte clau en els objectius de l’associació (difondre les Arts Audiovisuals a través de totes les eines que tenim disponibles), us vam presentar el Mapping Móvil Interactivo, del col.lectiu DEVICE, i en la segona publicació ens vam fer ressó de l’espectacle Villa Quitapenas, no volem deixar de recordar que aquestes residències les hem creat comptant amb la col·laboració de Telenoika i el suport de la Fàbrica de Creació Fabra i Coats.

El projecte que us presentem avui porta per nom “Primavera del 99%”, i el col·lectiu d’artistes encarregat de desenvolupar-lo i presentar-lo en directe s’anomena METZINA. Alguns dels seus membres van assistir al MiRA l’any passat i, a més, estan sempre pendents dels tallers i d’altres activitats que organitza Telenoika, ja que consideren molt interessant i atractiva la línia d’experimentació que descriu la trajectòria i els treballs del nostre col·lectiu col·laborador en matèria d’Arts Visuals.

Preguntats per l’opinió que tenen sobre les residències artístiques de la Fabra i Coats, la gent de METZINA creu que “aquesta convocatòria dóna la possibilitat de poder actuar en un esdeveniment com el MiRA i ajuda a la difusió cultural; de fet, fomentar la creació comporta fomentar la difusió. Petits gestos com els del MiRA i Telenoika ajuden a pujar la moral d’una manera brutal, a més que engresquen i incentiven a que ens posem a pencar en diferents projectes. I són realment aquests petits gestos els que fan que construïm entre tots una escena cultural potent.”

Entrant en matèria, la descripció del projecte té un origen amb un marcat accent social, reivindicatiu, de càrrega ideològica en relació amb els factors artístics que formen la proposta. Després de mesos i mesos de sortir al carrer es van preguntar com podien enregistrar el que ells anomenen la revolta . És a dir, “com la processem, punxem, projectem, dibuixem i actuem mentre la vivim en la nostra pell i pels carrers de la ciutat. Com provoquem múltiples ruptures de significacions de tot aquell material audiovisual que circula per la xarxa? Com autoorganitzem les mirades de la lluita? El muntatge d’un set audiovisual en directe en forma d’inclusions i exclusions de continguts, de cerca d’un llenguatge comú, de formes de visualitzar la protesta política. Error, caos i glitch, perquè la realitat és una construcció social on sempre és possible inserir noves significacions que articulin afinitats, que motivin a l’acció.”

Parafrasejant l’excel·lent text que acompanya el genial vídeo que ara us presentem, el “Salt és la por canviant de bàndol, la conquesta del carrer, l’espai construït i l’aeri; perquè volem vigilar-los de prop, tenir vista d’ocell sobre les seves terrasses i fer contrapicats de les seves corbates; marcar a espraiades les seves cases i recuperar totes les que tenen buides. És la celebració de l’ocupació del Banc Espanyol de Crèdit de Plaça Catalunya [Barcelona], tot just fa dos anys, és Teresa Forcades convocant el #25S i l’exèrcit de DIY drones que està per arribar. És, amb tot, el naixement del Leidi Drone Liberation Front [LDLF].” Ha quedat clar? Esperem que sí, i si teniu algun dubte, aquest show que barreja elements de vídeo, dibuix, so i performance en directe, serà visible el 10 de novembre al MiRA. Us deixem un vídeo que mostra un avançament del treball visual de la gent de METZINA.

Fa uns dies vam anunciar, a través de la nostra web i de les xarxes socials, l’excel·lent notícia que durant la setmana prèvia al festival es celebrarà a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats un “Taller avançat en tècniques de mapping per a persones iniciades en la producció audiovisual”, en col·laboració directa amb Telenoika, la comunitat creativa d’artistes audiovisuals de Barcelona que treballen amb l’organització del MiRA des de la primera edició. El taller constarà de vuit seminaris repartits en quatre dies de dilluns a dijous i una jornada final de pràctiques que tancarà els workshops, el divendres 9 de novembre. L’agenda dels seminaris recorrerà diversos aspectes, repartits en dues àrees temàtiques: el mapping, el 3D i la música visual. Per quadrar el cercle ens falta la figura dels professors, artistes amb una llarga i innovadora carrera artística al darrere que han volgut formar part d’aquesta aventura que avui us expliquem amb detall.

Eloi Maduell. Enginyer informàtic especialitzat en creació audiovisual i interactiva, nascut a Barcelona. La seva carrera, sempre amb la idea d’explorar la vessant més experimental de l’art audiovisual, va des dels treballs en curtmetratges a les sessions de VJ amb l’àlies “Pause VJ”. Membre fundador de Telenoika, ha sigut director tècnic del festival VAD durant 5 edicions, i fundador del projecte LABfàbrica. Considerat un dels grans del mapping a Catalunya, ha exercit de professor en altres tallers, com el que va organitzar el Laboratori Visual l’any passat. En els últims anys, s’ha centrat en la programació creativa, desenvolupant instal·lacions interactives i software especialitzat per a l’estudi visual i creatiu Playmodes, amb seu a Girona i codirigit amb Santiago Vilanova, el següent de la classe al qual hem de cridar l’atenció cada cop que té un projecte entre mans i cables.

Santiago Vilanova. Dissenyador gràfic, grafista i il·lustrador nascut a Vila-real el 1980, alterna aquestes activitats amb el desenvolupament de projectes artístics basats en programari software, disseny interactiu i, molt especialment, en la investigació sonora i la composició musical. Membre de la banda d’experimentalització musical i audiovisual “La Màquina de Turing”, ens trobem davant d’un atèntic “uomo rinascimento”. Membre actiu de Telenoika, ha participat com a creatiu en projectes relacionats amb el mapping, l’aplicació de tecnologies interactives al teatre (l’obra Reflexus), el reciclatge creatiu de residus tecnològics (Les Luthiers Drapaires), la robòtica (Meme), la música experimental i la docència (professor a Elisava, UOC, UPC). Els seus treballs han estat exhibits a Bilbao, Berlin, el Mapping Festival de Genova, Primavera Sound, CCCB, CaixaFòrum i al Kernel Festival.

Roberto Fazio. Aquest artista visual resident a la mítica ciutat universitària de Bologna forma part de RF Studio, enfocat al Disseny Visual i Interactiu, un espai de recerca i experimentalització creat l’any passat. Les àrees de creació que dominen els treballs de l’estudi són el mapping 3D, les instal·lacions estereoscòpiques, la data visualization i el creative coding. Fazio és un dels artistes amb més prestigi en el món de la creació audiovisual del país cultural per excel·lència del món occidental. Prova de les seves aptituds i la qualitat dels seus treballs en mapping 3D és aquest espectacle que va realitzar durant el Kernel Festival de 2011.

Joanie Lemercier. Artista visual resident a Bristol (Hyetal anyone?) des de l’any 2006, pertany a l’excepcional col·lectiu d’artistes multimèdia AntiVj, una marca que és a les Arts Visuals el que Apple als gadgets postmoderns. Lemercier és responsable, juntament amb altres capos del segell, d’autèntiques bestieses creatives exhibides arreu del planeta. Festivals com el Mapping i el Mutek l’han rebut amb els braços oberts; ha desenvolupat mappings 3D a Shangai i creat espectacles multimèdia arreu d’Europa i Rússia. La llista és tan llarga i atractiva que qualsevol wanker de les Arts Visuals no dubtaria a demanar clemència a l’apuntador perquè parès de recitar treballs i localitzacions. Un mestre, un dels genis de les visuals d’avui, sens dubte. Si voleu treure conclusions mireu aquest treball anomenat “Augmented Reality“.